SIURANA ... priorat i terres tarragonines !!!!!!!!!!!!!!

Camins verds i humits,

pujades rocoses i amb terra argilosa,
tot vorejat de fulles de tardor
amb algun molleric que alegraven el camí.

A Siurana vam arribar,
un poblet amb molt d'encant,
on regna la tranquilitat i natura,
envoltat de cel, roques, aigua i verdor.

Continuem explorant,
i trobem grans parets rocoses,
on unes vies d'escalada immenses,
engloben un entorn tot "únic" i "preciós"

Aquesta no va ser una excursió més,
sinó va ser la sortida de despedida d'aquestes terres,
una zona de Catalunya que mai,
mai m'hagués pensat portar tant a dins.

Igual que la meva experiència per terres tarragonines,
on he viscut moments únics,
he trobat gent estupenda,
però si que tot el que he viscut i "creat"
ho portaré i recordaré sempre dins meu.

L'ARBRE DE L'AMISTAT

L'Olivera prou ho sap, la vida no és

fàcil;

el seu tronc entrellaçat ens ho

ensenya i explica;

les seves branques segueixen mirant

al cel;

les seves fulles brillants fan l'ullet

a l'astre rei

any rere any, segle rere segle.

No defalleix mai, sempre és present

tan en moments durs i tristos;

com en moments d'euforia i plens d'energia

amb la virtut, això sí, de contagiar

en qualsevol dels moments, la seva vitalitat i alegria.

UN ESPORT, UNA MANERA DE VIURE, ... ELS SENTO DINS MEU, SISI !!!!

Fa molts i molts anys, justament quan era molt petitona vaig començar a fer un esport per "salut", per un bé per l'esquena i per un bé meu. I ... si, si, em vaig iniciar així al món de la natació d'una manera lúdica, però amb el pas del temps va passar a formar part del meu dia a dia esdevenint-ne el meu esport, el meu hobbie, el meu escape, ... i moltes definicions possibles.

Molt de temps durant el dia a dia de la meva infantesa i joventut estava destinada a l'entreno, al gimnàs, còrrer, peses, piscines amunt i avall, els metros, els estils, les sèries, ... i com no, la relació amb tots els companys (jocs, descansos, xerrades, bromes, els vestuaris, ...). Durant molt de temps era la meva segona casa, com un peix d'aigua, la meva segona família amb tota la gent del club i amb moltes vivències, experiències, campionats, novatades, ... viscudes amb la magnifica gent que encara avui m'emvolta.

Ja posteriorment, quan vam ser més grans i no podiem fer tot aquell sacrifici d'entrenaments igualment com una desmotivació per la natació, amb totes les companyes i amigues del club ens vam interessar pel waterpolo. Vam lluitar per poder montar un equip femení a la nostra terra i ho vam aconseguir. Durant uns quants anys vam entrenar, jugar, aprendre i divertinr-nos, rebre i donar cops, fer gols i parades, escapades i faltes, ... i sobretot vam riure, conviure i fer pinya, en definitiva, a fer equip.

Van ser uns anys genials en tots els sentits:

- l'esport, les piscines, els estils, les competicions, els campionats i les visites de diferents ciutats i llocs, les hores d'autocar, ...

- els amics i amigues, la convivència, la rivalitat, les competències, les conficències, les novatades, les experipències en els hotels i conviència amb altres clubs, representar catalunya en campionats,...

Realment l'esport, aquest esport i aquest hobbie van marcar molt la meva infantesa, la meva adolecència i en definitiva la meva manera de créixer, de ser, de viure i de fer !!!! I encara avui, gaudeixo amb aquest esport, igulament com puc disfrutar de la gent, de les amigues i companys que d'ell n'he tret.

Per això comparteixo amb vosaltres un dibuix meu,que porto dins i sobre meu sempre per la immensitat de significats que té per mi.

Espero que us agradi. A mi m'encanta i és únic: la pilota de waterpolo amb el casquet de portera sobre amb el número 1, el meu.

Un petonet de peix

EL MAR ... una mirada endavant sense fi ! ! !

Essent de terres volcàniques mai m'havia donat compte de tot allò que et pot transmetre, que pots sentir, que pots notar ... passejant, caminant i observant el MAR.

Realment és impresionant el què t'aporta al cos, al teu interior i l'energia que et pot transmetre. Igualment com la facilitat que estan allà, només amb l'aire que desprèn, el so de les onades, assentat a la sorra o pedres pots treure, treballar i/o fins hi tot recol·locar totes les teves emocions i sentiments més interns.

Aquesta seria la part més personal, però per altra banda, també m'encanta mirar al mar pel seu horitzó, que no s'acaba mai i on no hi ha fi. Tot, igual que a la vida, sembla tan fàcil com l'aigua bellugant-se, però realment cada persona, cada animalet, cada alga, ... té la seva manera de fer, dificultats, inconvenients, canvis, alts i baixos, ... per tirar endavant, per crear el seu cami i per viure la vida que ell/a decideix i vol viure.

I com dic sempre, s'ha de ser optimisme, viure i aprofitar cada moment al màxim amb alegria i mirant de regalar, compartir i en definitiva, de tenir sempre un somriure a la boca. Si no pot ser així ... una escapadeta cap a veure el mar !!!

Perquè TEMPESTES a la vida, millor les naturals!!!

Tal i com es reflexa en el meu blog, l'ALEGRIA per mi és part molt important de la persona per aconseguir la FELICITAT a la vida.

Personalment crec que és una bona manera de viure, de gaudir, de superar tots els sots, pedres i problemes que ens anem trobant quan anem caminant i fent camí. Però hi ha un tema, un aspecte, una qüestió a la vida que és superior a mi i no puc entendre de cap manera la qual m'agradaria fer la comparació amb aquesta fotografia:

En la imatge tots veiem un vespre de cara al mar sense oritzó on els núvols de tempesta es van ajuntant i van enfosquint el dia anunciant-nos que probablement plourà. Però a partir d'aquesta observació real, la mateixa imatge cada persona la interpretarà, la relacionarà, li transmetrà o li remourà dins certes emocions, sentiments, records, ... en el qual serà la pròpia persona qui veurà i viurà el que cregui. Però el que no podria ser, igualment com el que crec que no pot ser a la vida, és que aglú influeixi, no pugui suportar, vulgui perjudicar l'alegria d'altres persones pels seus pensaments, per les seves vivències i/o esxperiències, i encar més trist, perquè no pugui suportar la felicitat de l'altra.

Amb això, vull comparar que de la meva manera de veure la VIDA, on tothom hauría d'esperar, desitjar o més senzill, on ens agradaria que tothom fos feliç dins de les possibilitats i limitacions de cada persona, NO puc entendre, com pot ser que encara avui hi hagi persones en aquest món que no suportin, que no pugui veure, viure o acceptar que altre gent sigui FELIÇ, visqui la vida amb ALEGRIA i en definitiva, acceptar i/o admetre que cada persona pugui "VIURE LA VIDA QUE VULGUI".

Per què??

Senzillament és un reflexió que comparteixo perquè fa temps que em ronda pel cap i realment no puc entendre.

La meva PITXURRINA !!!!!!!

Aquesta "aranya" tan divertida que us presento és la meva PITXURRINA.
És una companya inseparable que ha estat al meu costat des dels 15 - 16 anys.

Des del moment que me la va regalar una bona amiga, vaig saber que no era un ninot com els demés. Suposo que són aquells petits objectes, accions, jocs, ... que en un moment determinat poden passar de no significar RES a significar MOLT. Bé, doncs crec que va ser això, en el moment i la situació concreta de la meva vida en què va arribar aquest preciosa aranya a casa meva va provocar que finalment i amb el pas dels anys, es convertis com en el meu NINOT DE LA SORT, o dit d'una altra manera, NINOT DE COMPANYIA que va a tot arreu amb mi.
Juntes hem passat moments divertits, alegres, viatges, excursions, sortides, ... però també moments durs, tristos, ... exàmens, aventures, ... igualment com per mi és algu important, sovint la deixo, la comparteixo amb amics/gues quan viuen moments en els quals jo al seu lloc també l'agafaria i la portaria amb mi.
Li encanten els petons com els "nomos" !!!!!!!!!

Part de mi, part de la meva estimada TERRA !!!

Saps on és la fageda d'en Jordà ?

Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profund
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profund i clar;
el verd de la FAGEDA D'EN JORDÀ.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc profund,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la FAGEDA D'EN JORDÀ,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Joan Maragall

Ale ... ALEGRIA !!!!!

Finalment he aconseguit trobar temps i ... disfrutar una estoneta obrint el blog.

Sempre de bòlit, sempre fent coses, movent-nos, saltant, descansant, treballant, ... i algunes vegades amb moments tristos. Però de totes maneres tenim la possibilitat de viure i, per tant, hem de mirar-nos la vida amb positiu, amb alegira regalant somriures a la gent que realment no costen res i omplen moltíssim.

Espero que us agradi i que més endavant trobi temps per personalitzar el blog, jaja.