Essent de terres volcàniques mai m'havia donat compte de tot allò que et pot transmetre, que pots sentir, que pots notar ... passejant, caminant i observant el MAR. Realment és impresionant el què t'aporta al cos, al teu interior i l'energia que et pot transmetre. Igualment com la facilitat que estan allà, només amb l'aire que desprèn, el so de les onades, assentat a la sorra o pedres pots treure, treballar i/o fins hi tot recol·locar totes les teves emocions i sentiments més interns.
Aquesta seria la part més personal, però per altra banda, també m'encanta mirar al mar pel seu horitzó, que no s'acaba mai i on no hi ha fi. Tot, igual que a la vida, sembla tan fàcil com l'aigua bellugant-se, però realment cada persona, cada animalet, cada alga, ... té la seva manera de fer, dificultats, inconvenients, canvis, alts i baixos, ... per tirar endavant, per crear el seu cami i per viure la vida que ell/a decideix i vol viure.
I com dic sempre, s'ha de ser optimisme, viure i aprofitar cada moment al màxim amb alegria i mirant de regalar, compartir i en definitiva, de tenir sempre un somriure a la boca. Si no pot ser així ... una escapadeta cap a veure el mar !!!
Quina tranquilitat transmet el fet de mirar l´horitzó, plantejant-te noves fites i nous reptes....
ResponEliminaTot i que les terres volcàniques també tenen el seu què... i segur que tu li treus tot el suc....
Una abraçada ben forta...
"l'aigua bellungat-se" m´ha agradat, a veure si ho aconsegueixo...
Petons de mar.....
En això confiem els pobres costaners que es quedaran solets sense la teva companyia a partir del curs vinent, :(
ResponEliminaSort que t'ha picat el cuquet marítim i ens vindràs a visitar de tant en tant, des d'allà dalt a la muntanya, i ens tornaràs a fer abraçades d'aquelles que ens donen bon rollo i ens ajuden a passar aquells fantàstics dies en que vols mossegar a algú i anar amb la mama.
m'ha quedat massa trist?
NONONONONONO
ALEGRIA
està molt bé el teu blog, m'agrada el que llegueixo, seguiré en contacte, abraçada molt gran de mia.
ResponEliminaEi pruna!
ResponEliminatens tota la raó amb això que el mar té la capacitat de transmetre tranquil.litat, serenitat, prespectiva...però alhora, quan ets dins ( abort d'un vaixell)...la mar pot ser d'allò més ruda, freda i seca! crec que no hem d'oblidar que per si sola batega com qualsevol ésser viu...ens mostra moments platòrics com per exemple les increïbles postes, les albades i els colors magnífics que generen...però quan bufa el vent del nord...cóooorrer, la mar s'encabrita...ESTÀ VIVA!!!! i en el fons, és el que ens fascina més a tots! el bellugeig de l'aigua, l'escuma, les onades, la força i la increïble vida que viu sota la superfíce i d'una manera ben plàcida, o no!
fins aviat reina
una marinera...de terres volcàniques!
Ei floreta!!!
ResponEliminaDoncs si, tens tota la raó, que el mar, és un gran antidepressiu, en aquells moments, dies grisos... Nosaltres els de l'interior, ja ho tenim això de fer llargues caminades pel mar, i perdre'ns la mirada a l'horitzó del mar... tenim més coses en comú del que sembla...
DONCS recorda i tingues present, que en terres marítimes has deixat un trosset d'arrel, d'aquella margarida que vau plantar l'altre dia al pati, jejejeje...
MUAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA preciosa